Poetas en Nueva York : Els Negres (Norma i paradís)

Els Negres (Norma i paradís)

Odien l’ombra de l’au
sobre la plenamar de la galta blanca
el conflicte de llum i vent
en el saló de la neu freda.

Odien la sageta sense cos
el mocador exacte de l’arreveure
l’agulla que manté pressió i rosa
en el carmini rubor del somriure.

Estimen el blau desert
les vacil·lants expressions bovines
la mentidera lluna polar
la dansa corba de l’aigua en la riba.

Amb la ciència del rastre i del tronc
omplen de nervis lluminosos argila
i patinen lúbrics per aigua i sorres
tastant l’amarga frescor de llum mil·lenària saliva.

És pel blau cruixidor
blau sense un cuc ni una petjada dormida
on els ous de l’estruç eterns es queden
i deambulen intactes les pluges ballarines.

És pel blau sense història
blau d’una nit sense temor de dia
blau on el nu del vent va trencant
els camells somnàmbuls del núvols buits.

Allà és on somnien els torsos sota la gola de l’herba.
Allà els corals emanen la desesperança de la tinta.

Norma y paraíso de los Negros



Odian la sombra del pájaro
sobre el pleamar de la blanca mejilla
y el conflicto de luz y viento
en el salón de la nieve fría.

Odian la flecha sin cuerpo,
el pañuelo exacto de la despedida,
la aguja que mantiene presión y rosa
en el gramíneo rubor de la sonrisa.

Aman el azul desierto,
las vacilantes expresiones bovinas,
la mentirosa luna de los polos,
la danza curva del agua en la orilla.

Con la ciencia del tronco y del rastro
llenan de nervios luminosos la arcilla
y patinan lúbricos por aguas y arenas
gustando la amarga frescura de su milenaria saliva.

Es por el azul creciente,
azul sin un gusano ni una huella dormida,
donde los huevos de avestruz quedan eternos
y deambulan intactas las lluvias bailarinas.

Es por el azul sin historia,
azul de una noche sin temor de día,
azul donde el desnudo del viento va quebrando
los camellos sonámbulos de las nubes vacías.

Es allí donde sueñan los torsos bajo la gula de la hierba.
Allí los corales empapan la desesperación de la tinta,
los durmientes borran sus perfiles bajo la madeja de los caracoles
y queda el hueco de la danza sobre las últimas cenizas.

Règle et paradis des Noirs

Ils haïssent l’ombre de l’oiseau

sur la marée haute de la joue blanche

et le conflit entre la lumière et le vent

dans le salon de la neige froide.

Ils haïssent la flèche sans corps,

le mouchoir parfait de l’adieu,

l’aiguille qui maintient la pression et la rose

dans la rougeur graminée du sourire.

Ils aiment le désert bleu,

les expressions bovines hésitantes,

la lune mensongère des pôles,

la danse courbe de l’eau sur la rive.

Avec la science du tronc et de la trace,

ils remplissent l’argile de nerfs lumineux

et patinent lubriquement sur les eaux et les sables,

savourant la fraîcheur amère de leur salive millénaire.

C’est pour le bleu craquant,

bleu sans ver ni empreinte endormie,

où les œufs d’autruche restent éternels

et où errent intactes les pluies dansantes.

C’est pour le bleu sans histoire,

bleu d’une nuit sans crainte du jour,

bleu où le nu du vent vient briser

les chameaux somnambules des nuages vides.

C’est là que rêvent les torses sous la gourmandise de l’herbe.

Là, les coraux imprègnent le désespoir de l’encre,

les dormants effacent leurs contours sous l'écheveau des escargots

et il ne reste que le vide de la danse sur les dernières cendres.

Federico García Lorca traduction carolita

source

Poeta en Nueva York